Inici Nani Navarro Amor entre cadiretes Galeria Bloc Botiga Regala-rt Contacte

Operación tiroides 2a parte

Cuando abrí los ojos, me encontraba en una sala donde había mucho movimiento. Una enfermera vino hacia mi, y dijo: Se está despertandoooo! Dime tu nombre. Pero no conseguía hablar. Seguidamente vino el cirujano y me dijo que todo había ido bien. Y finalmente se acercó la anestesista, y me dijo: Por qué no puedes hablar? Claramente, era difícil de explicar. Entonces me hizo respirar en profundidad, y el aire costaba mucho de entrar. Y dijo: Hay que llevarla a Reanimación, tiene estridor. ¿Cómorr?? Yo estaba bajo los efectos de la morfina, y la verdad es que estaba medio flotando, así que tampoco no era muy consciente de lo que estaba ocurriendo, hasta que fui despertando y pensé: Si lo sé, no vengo.

La situación fue que encontraron dos focos de cáncer de tiroides en una fase muy inicial, y el cirujano limpió la zona con tanto esmero, que mi cuerpo reaccionó con una inflamación de toda la zona (laringe, faringe), y una parálisis total de los nervios recurrentes, que motivan el movimiento de las cuerdas vocales. Durante los tres días que estuve en reanimación, tenía una pizarra para poder comunicarme con el personal, y en una tarde gasté 4 rotuladores. No podía dejar de preguntar. Estaba bastante aturdida en general con toda la situación y no sabía que encajar primero. Lo más importante era respirar bien, que era bastante difícil. Tragar saliva era imposible, porque se me iba por todos los lados y me ahogaba. Después de estar cuatro días sin comer apenas nada, empecé a tomar sólidos, que eran más fáciles de manejar que los líquidos. Tampoco podía estar estirada, porque la sensación de ahogo era muy fuerte, y tenía que dormir medio sentada.  Así estuve durante casi tres semanas, y hablando con la voz muy muy muy bajita, y tomando aire para poder hablar.

Lo que pasaba en las cuerdas no estaba claro. El cirujano juró y perjuró que él las había dejado intactas y que todo era consecuencia de la inflamación. Pero la entubación también influía, y había que esperar. La otorrino que miró los nervios, dijo que ambas cuerdas estaban paralizadas, pero que también había que esperar.  Este año he hecho un gran ejercicio de paciencia, sin duda.

Durante este tiempo, se te pasan mil cosas por la cabeza. Pero sobre todo, he tomado consciencia de lo importante que es la voz. Como nos identifica y como expresa nuestra personalidad. Sin mi voz, probablemente sería otra persona. También en el entorno social las relaciones son diferentes. No fui consciente de ello hasta que no la tuve.

Ha pasado un mes y medio desde la operación, y a las tres semanas hice un cambio significativo. La respiración empezó a regularse, la voz cogió un poco de tono, y así he ido progresando hasta ahora, que estoy casi al 90% recuperada.

Escribo este blog, porque estuve buscando mucha información por internet en mis momentos más angustiosos, donde pensaba que no podría volver a hablar, por si puede ayudar a personas que pasen por esta experiencia.

Al final, todo pasa.

OPERACIÓ TIROIDES (1A part)

Després d´haver-ho endarrerit durant molts anys (13 des de que em van diagnosticar l´hipertiroidisme i la doctora em deia que m´havia d´operar), aquest estiu em van trobar unes cèl.lules atípiques en un nòdul al tiroides que feien sospitar de l´existència d´un càncer, i la meva doctora va tirar pel dret. En menys de dues setmanes ja tenia dia i hora.

El cert és que jo no em volia operar, i amb aquesta actitud negativa vaig arribar a Can ruti.

Vaig començar a plorar tan punt vaig posar el peu a l´hospital com si m´estiguessin portant a l´escorxador. Em vaig acomiadar de la meva família, em van fer vestir de verd mentre el Manel em feia unes fotos plenes de glamour, i  em van portar a una sala amb a cinc persones més on només era jo la que plorava i a la que tots consolaven com si ells no anessin a passar pel mateix.

Llavors va venir una infermera per posar-me una via al vena. Només de veure l´agulla vaig començar a plorar encara amb més actitud, i va decidir esperar i passar-li el mort a un altre, mentres em deia “Hay que venir con venas al hospital !!! “

Sense deixar de plorar, un camillero em va portar fins a una sala. Li vaig preguntar si l havien operat mai, i em va dir que un cop, del peu. Però era massa petit i no se´n recordava; no em podia ajudar gaire. Em va deixar en una pre-sala on passaven moltes infermeres i doctors, i tots em preguntàvem perquè plorava, el que em semblava una pregunta retòrica: Era evident que no volia estar allà. Llavors una infermera em va dir que em posarien la via, i la vaig amenaçar dient-li que em desmaiaria, cosa que no va semblar que l importés gaire; suposo que va pensar que del terra no passaria. No vaig arribar ni a entrar al quiròfan que ja m´havien dormit. Tot fos per no sentir-me plorar més.

Continuarà…

UN DIA GAFE

En el món de les relacions, quan dues persones passen molt de temps juntes, les energies  flueixen d´un costat cap a l altre i es contagien les sinèrgies. Així què,  si un es desperta gafe, es força provable que el gafisme s´encomani.

Després d´alguns accidents domèstics i ja intuïnt que no era el nostre dia, vàrem decidir sortir de casa i anar a comprar una tela per pintar.  Quan vàrem arribar a la porta de la botiga, al carrer Rosselló, la moto es va parar i ja no va tornar a engegar més.  Una mica desolats, vàrem estar esperant el bus per tornar a casa.

Com que no arribava, durant aquells 20 minuts de reflexió,  vàrem decidir dinar al japonès de la cantonada on havíem aparcat la moto i que oferia un aspecte confús.  Un local amb aires minimalistes,  amb una oferta de 15 euros per persona bufet lliure de sushi.  Sabíem que no ens agradaria, però estàvem en el dia gafe, i l expectativa estava al nivell del dia.

Vàrem entrar i allò era el caos mes absolut. Un restaurant japonès regentat per una família de xinesos de més de 15 membres, tots corrents per tot el restaurant com àtoms per l´espai. Vàrem haver d´esperar uns vint minuts, i quan vàrem decidir marxar,   una de les  xinis es va posar a la porta bloquejant la sortida  i ens va  asseure a una taula que estava buida des de que havíem entrat.

Una mica perplexos,  estàvem tan juntets amb els de la taula del costat, que era inevitable no intercanviar alguna opinió.  Tothom s´estava queixant perquè feia molta estona que esperaven els plats, i el tema estava clarament desorganitzat. Amb aquesta informació i observant les cares llargues dels comensals,  no havíem encara demanat, quan una xini va treure un plat ple de sushi,  i el va anar passant per les taules mentre tothom deia amb expressió agre que allò no era seu.

Fins que va arribar a la nostra taula, i com que jo – per la perplexitat- no vaig dir ni que sí ni que no, ens ho va deixar i va dir:  Comer bueno.  Doncs així va anar tot el dinar. Sortien ple de plats de la cuina i tots acabaven a la nostra taula. No importava el què.  Llavors l home que teníem al costat, encara esperant el seus plats, va dir que quina sort que havíem tingut que ens havien atès tan ràpid, malgrat que jo encara tenia el menú a la mà  esperant el moment per demanar.

Poc a poc el restaurant es va anar buidant, i ens vàrem quedar sols. En aquell moment  va sortir el propietari amb cara d´agobiat i fustrat, i es va començar a desfogar amb nosaltres: esto no bien, organización no buena, todo mundo hoy  no contento,  platos no sabe mesa.
I la frase que em va fer canviar el dia: Voy a cambiar de negocio, este no funciona.
Veig que no sóc la única :)


HOSPITALS DE SZCZECIN 2ª Part…

Nani: -Un forat a l´ós… Però només en el dit trencat o en tot el peu?

Doctor:– No, només en el dit trencat.

N: -Llavors pot ser de la trencada, no?

D: – No ho sembla.

Un home de poques paraules, estava clar.

Em varen fer l´analítica, i els resultats varen trigar dues hores més. Ja portava 8hores a l´hospital, i vaig pensar que potser havia d´arreglar el tema del nom, perquè s´estava allargant més del que m´imaginava.

Finalment, va venir una doctora i em va dir… Guimenes, la situació és aquesta. Les analítiques no estan malament però no estan bé. O sigui, estan al límit del bé. Hi ha un forat a l´ ós del dit trencat, i pensem que per això s´ha trencat aquest dit i no un altre. No som capaços de diagnosticar que sigui una trencada simple, així que l´enviarem a un altre especialista d´un hospital millor perquè es miri les proves per descartar.

N: -Descartar el què?

D: – Que no tinguis un càncer d´ossos.

Com explicar-ho això. Tu et despertes al matí amb els teus plans que generalment es compleixen, pensant que la teva vida és per sempre i que el teu escenari és estable. Et trenques un dit i vas a l´hospital amb la intenció de que et posin alguna cosa al peu i sortir ràpid per seguir fent les teves coses. I de sobte, la vida es para i entres en un malson del que saps que no depèn de tu el poder despertar, i del que ni tan sols saps si hi despertaràs. Però estàs desperta, el problema és que no estàs somiant, i no pots canviar la teva realitat de cap manera. Tampoc estàs en un moment d´acceptació, així que l´angoixa perdura.
S´obre un camí nou al que tu no hi vols entrar, però no ho pots escollir. Potser ja hi ets dins i llavors… què fer? En quin estat estarà? Però com pot ser que tingui un càncer si només m´he caigut i m´he trencat el dit!, I ara què faré, torno a Barcelona clar, però fins quan?, I estarà avançat? Tantes preguntes… Jo  no podia deixar de plorar. T´adones que la teva vida no és ni teva, perquè tu no pots escollir el que vols que et passi i el que no.

Vaig trucar a la meva germana, i ella no entenia res. Segons ella, les analítiques estaven perfectament. Però també plorava. Llavors vaig pensar que em feia poca gràcia ser la primera de la família en morir (tret del meu pare, però d´això ja fa molts anys, clar). Un cop vaig sentir que la meva mare deia que ella només volia que Déu la guiés pel camí de la llum per no perdre´s. I si jo em moria i no trobava el camí? I si em perdia per ves a saber on? I si després ningú em trobava i quedava en el limbo eternament? Fos com fos, no ho volia fer sola; volia que la meva germana m´hi acompanyés. Aquest pensament crec que no li va fer gaire gràcia i va preferir dir-me que tot tenia cura. Si tot, però el càncer encara és una malaltia misteriosa que et pot fer aguantar 20 anys o morir-te en uns mesos.

En Manel i jo varem arribar a l´altre  hospital visiblement alterats. Histèrics, vaja. De seguida ens va fer passar un doctor que semblava un resident en el seu primer dia. Jo no podia parar de plorar i es va llegir totes les proves perquè era incapaç d´explicar-li verbalment. Va obrir la foto al seu ordinador, i després d´uns minuts va dir que no ho veia clar, i que anava a mirar-ho a una pantalla més gran a no sé on.

Aquesta pantalla no sé si estaria a Polònia, però va trigar dues hores a tornar. En aquestes dues hores no pots pensar en res més que en mirar-te el peuet innocent i pensar que perquè el meu cos va per un cantó i la vida per un altre.

Va tornar el doctor i em va dir que segons ell i un altre especialista, el forat era propi de la caiguda i que no hi havia res més. Que podríem fer un contrast per sortir de dubtes, però que vaja, que me´n puc anar tranquil.la a casa.

Vaig sortir de l´hospital encara tremolant, encara inconscient, encara incrèdula. I unes hores després d´haver descansat, em vaig sentir com si hagués aprovat l´examen més difícil de la meva vida.

RUTA HOSPITALS DE SZCZECIN (1ª Part)

És difícil d´explicar. Sortia de casa i anava molt distreta;  baixava les escales, se m´han liat les cames crec, i en conseqüència m´he trencat un dit del peu. No sabria dir si se m´han doblegat cap enfora o cap endins, però el 4art dit estava en mal estat.

Després de la desmaiada corresponent pel meu ja conegut elevat nivell de resistència al dolor, he anat a l´hospital especialitzat en fractures que m´ha recomenat el taxista.

Com que el meu nom no sona a nom (com podria ser Laura, o Anna, o Maria), i a més aquí es fan un liu  considerable amb els dos cognoms, doncs m´han dit el q es vindria a traduir com la Giménez /Guimenes/. Jo no m he molestat gaire a arreglar la situació, pensant que la cosa aniria ràpid.

Àgilment m ha visitat un doctor i això m´ha esperançat. Entrar a la seva consulta amb les cortines de banyera, m´ha donat sensació de confort.


En una cadira de rodes, m´han portat a fer una radiografia. Després d´una hora, m´ha dit  sense gaires explicacions, Guiménes , farem un escanner.

La meva camillera era una dona gran que m´ha dit que li quedaven dos anys i 141 dies per jubilar-se.

Esperavem l´ascensor  i jo ja sentia els sorollets des de la planta 0. Quan hem pujat, ha apretat el -1, però enlloc de baixar ha començat a pujar. Com que ella s´ha sincerat sobre la seva jubilació, m´he sentit en confiança per explicar-li que tinc certa claustrofòbia als ascensors, i he aprofitat per preguntar-li si aquest funcionava bé, perquè estèticament es notava que ja tenia uns anys.  Jo ja tenia el cor totalment accelerat, però ella sembla no haver-se´n adonat,  i m´ha respòs que NO i que n´estava  FARTA. Això ho ha repetit vàries vegades.  La resposta no m´ha ajudat i tampoc haver parat al 0,+1,+2,+3,+4,+3,+2,+1,+0,-1 sense que puges ni baixes absolutament cap persona.

Ja més recuperada, esperàvem les dues per fer l´escanner, i m´ha preguntat que on era la gent més amable, si a Varsòvia o a Szczecin. Jo li he dit que per descomptat a Szczecin molt millor. M´ha demanat que li tornes a repetir vàries vegades perquè li donava gust sentir-ho, així que jo no he tingut cap problema en fer-la feliç, de tal manera que cada cop m´ho anava creient més i ho anava exagerant imparablement, fins que per sort, he entrat a fer-me la nova foto.

Quan pujàvem de tornada a la recepció, hi havia dos treballadors arreglant un altre ascensor, i un ha dit que on anava aquesta noia tan guapa amb les cames a l´aire. La camillera ha fet un gest de despreci i ha murmurat quelcom així com Sortits….  Jo he posat cara de no entendre.

El resultat de l´escanner ha trigat dues hores més, i ha tornat a venir el metge i m´ha dit que m´havia de fer una analítica perquè veia un forat a l´òs i no ho tenia clar. Un forat a l´òs?

CONTINUARÀ…

SUPERMERCATS A POLÒNIA: Dime cómo te sientes y te diré qué super eres.

A la meva nova ciutat, hi ha quatre classes de supermercats:

  1. Els dels rics
  2. Els dels intel.lectuals.
  3. Els dels buscavides
  4. Els dels losers

Al costat de casa tinc cada dia l´opció d´anar-hi a qualsevol dels quatre, tot depèn del meu estat d´ànim.

1. El que em queda més a prop, és el dels LOSERS. Es diu NETTO, i si t´aixeques enfonsat, és el lloc idoni per a) enfonsar-te encara més, o b) animar-te amb la pena dels altres. El pitjor moment és sense dubte el de la cua. No només perquè les caixeres siguin totalment ineficients i això fa que pagar es converteixi en invertir el triple de temps que has trigat en fer la compra, sinó perquè degut a això, la fila de LOSERS s´aglutina i es pot visualitzar el drama en el seu conjunt. Són gent polonesa on la seva dieta es basa en cerveses barates (són el producte estrella del NETTO), pà a llesques que congelen fins que s´acaba, i tabac. Així que les cares són d´autèntica desnutrició. És difícil determinar l´edat, perquè la mala vida els fa semblar més grans. Després te´ls trobes pel carrer completament torts, i penses… NETTO.

2. BUSCAVIDES: En aquest sector tenim al BIEDRONKA. Una cadena prou gran d´origen portuguès comparable amb el LIDL, però  una mica més sofisticat (per l´ordre, bàsicament). Aquí és una mica a veure què trobo.  De vegades hi ha pernil, fuets i altre delicatessen, per això em sorprèn veure polonesos comprant. Sense gaire poder adquisitiu, anem tots a l´oportunitat. És l´esglaó amunt dels que un dia varen ser losers o l´esglaó abaix dels que un dia varen ser rics.

3. CLASSE MITJANA-ALTA: Parlem del CARREFOUR. Si en moments de desesperació sento que no trobo res, com per exemple, aigua destil·lada,  un colador, o tonyina, doncs entro al Carrefour i em sento com acollida, com benvinguda, com acceptada. Si a més li posem l´espai de descans i lectura, et sents directament com si estiguessis en un SPA del consum. Els productes són més cars, i això és nota en la gent que hi compra, més standeritzat.

4. PIOTR I PAWEL: Bé, això és lo más de lo más dels supermercats. El luxe fet súper. En moments de depressió total, que qualsevol excés és justificat només pel fet de mimar-te una mica, he d´anar al Piotr i Pawel. Aquí només hi ha pijos, però no m´importa, perquè és l´unic lloc a Polònia on trobo VICHI CATALÀ!!!

Avui he tingut un dia Carrefour. A veure com m´aixecaré demà.

POLÒNIA: Sempre es torna al lloc del crim.

Mentre els meus amics i coneguts de facebook/instagram, pengen delicioses fotos de la seva entrada d´any des de les platges de Santo Domingo o des de les postes de sol d´Indonèsia, jo em desperto cada dia pensant en la invitable pregunta. QUÉ HACE UNA CHICA COMO TU EN UN SITIO COMO ÉSTE.

Des de que vaig arribar fa una setmana, que al termòmetre li costava pujar de -10. -8,-9,-11. Ahir a la nit, però, va començar a moure´s l´agulla a l´alça, i va començar a nevar. No exageradament, però si prou com per embellir el paisatge des de la finestra.

Avui he sortit a comprar bàsics de supervivència després de viure aquest procés meterològic en un espai de no més de 10 hores:

  1. Ha nevat
  2. Ha plogut
  3. Ha deixat de ploure
  4. Han baixat les temperatures
  5. La neu s´ha congelat
  6. Fins que  la ciutat semblava una autèntica PISTA DE GEL.

He sortit amb les putibotes,  i clar, m´he relliscat. Com que no tenia a on agafar-me, hi havia un homeless davant meu que anava totalment tort, i m´he agafat a ell. Llavors els dos hem estat movent-nos recolzats l´un amb l altre pensant quin dels dos cauria primer, però ens hem salvat miracolososament de mullar-nos el cul.

El camí fins al super ha estat un autèntic suplici, però això no m´ha impedit fer algunes fotos que m´han semblat artístiques.

Això si, tinc els ronyons destrossats per haver de calcular cada pas minuciosament.

Arribar ha estat complicat, però tornar amb la taula de planxar, ha sigut tan difícil, que he estat a punt de posar-me-la als peus i començar a surfejar.

Doncs si, un altre cop estem aquí…..


LA VIDA DE L´ARTISTA NO CONSAGRAT

La vida de l´artista no consagrat pot arribar a ser tant o més apassionant que la seva obra. Com que tot necessita un temps, i MONA no és una excepció, vaig haver de trobar feina per poder pagar factures. Per casualitat, ACNUR, l´agència que dona suport als refugiats, es va creuar a la meva vida.

Abans només escrivia quan viatjava. Era com una inspiració: la gent que coneixia, els paisatges, les anècdotes. Pensava que aquí a Barcelona no trobaria mai aquesta necessitat d´explicar-li coses al món. Però resulta, que la feina que estic fent com a captadora de socis per Acnur al carrer, és un viatge constant a la vida de les persones que no em deixa indiferent.

Aquestes són les respostes d´avui.

A-. (entrant a un  home de setanta anys, aprox)

C (captadora): Hola, Buenos días, conoce Acnur?

X (Possible soci): Ya tengo día y hora

C: …………..

(entrant a un home de més de 65)

C: Hola bon dia, coneixes Acnur?

X: No, eso que es?

C: Trabajamos con refugiados.

X: Yo es que no soy refugiado.

El carrer és com estar sobre l´escenari del Club de la comèdia.

31 DE DESEMBRE DEL 2014

Teòricament, venir al desert el dia 31 de desembre, és més car per la super festa que s´organitza.

El paissatge era desolador: Havia arribat un grup d´alemanys de sis persones que reien per tot.

Per exemple: Bona nit (jajajajajajajajajajaja). Where are you from? (jajajajajajajajajajajaja) Espanyol o catalàn? (jajajajajajajajajajajaja) . Era impossible poder portar qualsevol conversa.

L´anglesa, L i jo, estàvem consternats. La resta de locals s´havien adormit, i la francesa estava també de morros amb l´home i no va aparèixer.

A les 10 ens varem portar el mateix sopar que el dia anterior, i la nit va anar passant de la manera més surrealista possible. A les 11 (hora marroquí, 12 a la Península),  els alemanys varen obrir una ampolla  de Freixenet que havien portat expressament per l´ocasió. A les 12 varem tornar a felicitar-nos perquè era l´hora de l anglesa. Com que li vem anar pillant el tranquillo al tema, a cada hora trobàvem un motiu per felicitar-nos.  Mentrestant, anaven entrant i sortint berebers que se´ns unien i feien alguna cosa de percussió improvitzada.

Cap a la una els alemanys varen fer retirada, i finalment ens vem quedar L, l´anglesa i jo sols. Quan jo pensava que ha estava tot fet i em disposava a tancar la nit, van entrar 3 berebers nous, buscant ajuda  perquè no podien obrir l´ampolla de vi del Marroc. L finalment els hi va solucionar el problema, i l´agraïment va ser infinit. Ells eren guies del desert, i venien de passar 4 nits per les dunes amb 30 italians, Feien cara d´estar realment esgotats. Nosaltres també.

EN EL DESERT DE CHIGAGA

A les dues del migdia del dia 30, varem agafar un cotxe ronyós compartit amb una anglesa que és com la senyora Doubtfire, i en Said, un rastafari berebere, conegut com el Bob del desierto.  El viatge que havia de durar 4 hores i mitja, en realitat va durar 8.

Enmig del no res i ja de nit, ens van fer baixar en una mena de casa per si volíem comprar cervesa pel cap d´any, Es veu que un alemany organitzava festes allà, però la última va acabar amb morts incloses, i la zona bar estava tancada. Tot plegat donava una sensació estranya, amb un recepcionista i alguns occidentals jugant al billar. No varem poder comprar res.

Quan ja era fosc, ens vem endinsar en el desert. Amb les llums del cotxe, donava la sensació de que estàvem sobrepassant el cràcter de la lluna. Es veien alguns arbres sobre de muntanyes de sorra fent ombres fantasmagòriques. Va ser molt artístic. Aquí vem fer un canvi de cotxe, i estàvem una noia jove francesa casada amb en Hussein (el conductor), i la resta els d´abans,

Quan varem arribar al campament, vaig flipar. Quatre Haimas, no hi havia wc pq se l havia emportat la pluja feia tres setmanes, i una rasca important. Vem sopar, els berebers van fer una mica de percussió i uns cants d aquests asonants, i a dormir.